sábado, 25 de abril de 2009

Patética história con referencias cruzadas y semicruzadas y viceversa

Casi finalizando nuestro viaje, creyendo que ya conocíamos a los bolivianos, nos la metieron otra vez. Porque si una cosa tienen, a parte de la cabeza grande, es que son mentirosos.
Lo que pretendía ser un viaje confortable, AC, asientos semicama, televisión con constantes películas, etc., terminó siendo un grito en el vacío del que resultó la siguiente patética história:

DIARIOS DE MOTOTAXI: Cruzando Paraguay

Eran ya entradas las 7 de la tarde, el sol ya había caído entre los viejos edificios de Santa Cruz, que recordaban una época mejor. En la terminal de buses solo quedaban ansiosos pasajeros para emprender la última salida de la jornada: Destino Paraguay.
Entre el bullício se palpaba ya una sudada larga espera y los últimos adioses se oían desde la puerta de la estación, mientras nosotras, sin nadie a quien despedir sino a nuestro ilustre pasado mejor, nos quedamos plantadas delante de lo que pretendía ser el móbil en el que íbamos a vivir unas largas 30h; o el móbil de una trajedia predeterminada.
Confusas y sin parpadear, mirábamos aquel montón de hojalata sin deseos de ver más allá de lo que se divisaba (Entre visillos, de Carmen Martín Gaite) detrás de las ventanas. Tras un momento de rábia y de desesperada búsqueda de alternativas para cambiar nuestro destino, tuvimos que admitir, no sin dolor, que nuestras vidas se habían torcido para siempre. Así, con escalofríos y rencor buscamos los putrefactos asientos 31 y 32.
Las animadas conversaciones de los pasajeros quedaron en un mero murmullo cuando se encendió el motor del mototaxi. Una turbulenta conducción nos alejaba de la terminal.
Entre sueños intermitentes, llegamos a la aduana boliviana a las 5.30h de la madrugada, sellando por última vez la salida del país. Seis horas más pasaron, entre áridos paisajes y abrasadora calor hasta la aduana paraguayana. Tierra moribunda y desierta, tierra de niños descalzos y ojos llorones, de almas ciegas y hombres enloquecidos, perdona a tus paisanos, no les culpes de tu infortuna. Amén.
Viaje de condiciones infrahumanas, como reses que van a ser sacrificadas, sin queja alguna por el miedo de la constate amenaza de que nos deleitaran con su cumbia, sufríamos en silencio, como se sufren las hemorroides.
Horas y más horas de paisaje monótomo, solo el ruido del motor nos recordaba que estábamos vivas.
Insufribles infumables fueron las últimas horas de viaje. A las 7 de la tarde, una vez más sin ver el sol, llegábamos a la deseperada Asunción. Pero a la trajedia aún le quedaban las últimas batallas. Porqué cuando los Dioses se enfurecen con uno, solo puedes admitir tu destino y sufrir sus castigos y hacer sacrificios en su honor para calmar su ira (batalla contra Cíclope, La Odisea, Homero).
Así pues, sacrificamos nuestra salud con 5 horas y media de espera incierta en la terminal, y una noche más de doloroso viaje hasta Ciudad del Este, la punta más oriental del país. Y para terminar de saciar su ira, llegamos aún de noche, con una fuerte lluvía y viento que empapaba nuestros mullidos cuerpos y enredaba nuestra frondosa (Long&Strong con puntas abiertas; Fructis de Garnier. PVP 3.75$) melena.
Así nuestros cuerpos yacían ya sin vida en la esquina de la terminal. Compadeciéndose los Dioses de las dos morta(delas), ofrecieron una oportunidad más para afrontar con bella ilusión el nuevo día que no conseguía levantar.
Desde entonces, se dice que pasean dos ánimas por la terminal que castigan a los bolivianos cada vez que mienten, agrandándoles la cabeza un poco más.


A quien se le ocurrió lo del: Guai del Paraguay? No tiene ninguna grácia!

viernes, 24 de abril de 2009

Huaraz: CORDILLERA BLANCA

Ningú ho va dir que seria fàcil, però desprès de 50hores de viatge entre choles, pollos i cumbia vam passar de la selva a la Cordillera Blanca, l'última cordillera de los Andes.
Vam fer el camino de Santa Cruz, una ruta de 4 dies entre muntanyes, valles i zones pantanoses. Al 3 dia vam arribar al punt més alt de la ruta, Punta Unión, 4750m des d'on es podien contemplar unes vistes excel·lents a 360º. Des d'aquí vam començar el descens del que seria l'últim trekking del viatge ; ((...



Personatge: Hilario
Semblava un noi normal i desprès de tan vacil·lar de la seva experiència en alta muntanya, el vam veure en acció. Es va passar tot el dia plorimiquejant i quixant-se del pes sobrehumà que havia de carregar, dels seus pobres peuets molls, de la manca d'oxígen que patia tot i la seva tirita especial per respirar! Desprès de 3 dies sense fotre ni brot, li vam fotre un cop al cap pq callés i una patada al cul pq se n'ananès, que soles ens espavilem millor!
Nomès ens n'arrepentim de no haver-lo vist caure al llac, quan suposadament ens estava buscant. S'haurà cregut que som uns capsgrossos??


Anècdota:
Ens vam trobar un noi acampant per allà i ràpidament ens vam compadir d'ell. Era prim, blanquinós, tirillas... Vam pensar pobre! es deu alimentar de pa sucat amb aigua. La sorpresa va ser quan es va cargar a l'esquena el motxilot de 30kg que portava. Més endavant ens va explicar el seu truc per convertir-se en follet turtuga i poder cargar aquella bestiesa: IOGA. Ens queda tant per aprendre!!!

Frase:
Ens trobem d'alt d'un bus, fa una parada tècnica i de seguida arranca. Una dona diu:
- Falta un chico aquí.
L'auxiliar respon:
- Tranquila, ahora le busco otro.

sábado, 18 de abril de 2009

LA SELVA AMAZÒNICA

No ens enganyem; des de que vam veure per primera vegada El libro de la Selva, que havíem volgut ser Mowgli.
Així doncs, com a bones germanes ens vam enfilar en una hamaca que ens van vendre com a doble (MENTIDA!) i vam prendre un barco que ens va dur cap a la selva.
Un cop vam trobar qui ens faria de Baloo i de Badheera, vam començar una petita aventura en canoa durant quatre dies per la selva.
Atacades pels mosquits, vam veure monos fraile, caimans, ossos dormilegues, guacamayos, dofins roses...


Tot explorant la selva a cop de matxete, vam divisar una perfecta liana digna per fer de Tarzan; tot assegurant la seva eficaça, ens va caure la liana al cap, així doncs vam acabar saltant a corda amb ella.
Com que la varietat de menjar de la selva era una mica escassa, vam acabar menjant peix bullit, peix fregit, peix a la brassa...sempre acompanyat d'arrós, està clar! Ei! Però boníssim, el pescavem nosaltres...!
Busca lo mas vital nomas
Lo que es necesidad nomas
Y olvidate de la preocupación
Tan solo lo muy esencial
Para vivir sin batallar
Y la naturaleza te lo da

Anècdota
El barco ple de gent, tothom estirat ja a les seves hamaques. Entrem nosaltres, poc o molt, el centre d'atenció, ens disposem a penjar la nostra hamaca. Treiem el nostre cordino, ben convençudes de la seva eficàçia. Tothom amb les mans al cap: "esto no niñas! esto no va a aguantar!!". Ens estaven dient gordes? El cordino ho aguanta tot! I pim, i pam, lliguem l'hamaca i ens dirigim a comprovar la seva resistència. Puja una... bé! puja l'altra... 3, 2, 1... PAM! I el cul a terra. Ah! Us haviem dit q erem el centre d'atenció? Encara se'n riuen ara!

Frase:
Com a bones catalanes vam ficar a prova el nostre enginy per tal d'escatimar uns soles. Arriba el revisor del barco per vendre'ns els tikets, nosaltres dos dalt de l'hamaca:
- Hay descuento con el carné d'estudiantes?
- No
- Bueno, pues solo un tiket, que mire... estamos en la misma hamaca....
- Ya, pero sois dos
- Bueno... pero es q somos bicefalas!
Personatge: l'ós dormilega

L'ós dormilega es trobava dormint en un arbre tot despullat. En sentir-nos arribar, el cor li va fer un salt i va correr a amagar-se. Ara aixeca un braç, ara aixeca una pota, es para, mira, agafa una branca, respira, suspira, deixa la branca, i finalment, una branca més enllà, cau extenuat. I no va riure ni res!

Ara, a la nit vam passar por. I si es venjava amb una mort lenta, dolorosa i sense pietat?

Mai te'n pots riure d'un ós dormilega.

lunes, 13 de abril de 2009

Tumbes

Desprès de fer un excès de culturalització al museu de la nación a Lima, de jugar a l'arqueolonova per les runes de Trujillo, i de creure'ns q podirem competir a la Billabong PRO de surf tot jugant per Màncora, ens vam refugiar a la Reseva Nacional de Tumbes.






Quasi per atzar vam arribar al Santuari de "los Manglares" i ens vam endur una agradable sorpresa. Vam navegar amb canoa per uns rius enmig d'un bosc de sorprenents manglars, infinitat d'aus, i centenars de crancs i "conchas negras". La peculiaritat dels manglats és q tenen les arrels descobertes. Només queden totalmetn colgades d'aiguia quan creix el nivell del mar. És realment un paisatge desconcertant.


Però la descoberta del Parc Nacional de tumbes va més enllà. Al dia dia següent ens disposavem a passar 3 dies inolvidables en un petit poble; Rica Playa, una comunitat aturada en el temps. Et podies passejar entre porcs, ases, gallines, cabres... I ens vam endinsar pels seus camins, tot visitant les chacras (cultius) i conversant amb els diferents recolectors de plàtans, cocos, mangos, taronges, cacau...

A l'hora de marxar ens va saber greu acomiadar-nos dels habitants de Rica Playa q tan bé ens havien acollit i d'aquells 3 dies viscuts enmig de la natura.

Personatge: El senyor Ricardo

Cam tenir la sort de visitar la zona amb el quia Ricardo, un home de 78 anys gran coneixedor de la zona
Ens vam sentir una mica estupides quan se'ns va presentar amb la camisa mig descordada, unes sandalies i un sable a la mà, quan nosaltres duiem una motxilla carregada amb aigua, menjar, repel·lent, protector solar...
El seguiem mig acollonides pel seu ús indiscret del sable, tot apartant del camí lianes, arbustos, branques, i altres especies vivents.
Però la utilitat del sable no acaba aquí. Un cop acabada l'excursió va aprofitat per fer-se la manicura de les ungles del peu...
Frase:

-Que buscan señoritas?
-A ver, buscamos algo para la suerte, el amor, la fortuna, éxito, salud, i para encontrar el camino o la salida del mercado. Hay algo para esto?
-Mirad, os teneis q dar un baño con agua bian caliente con estas hierbas.
-Con lo facil q es y tanta miseria en el mundo! Cuanto es?
- 2 soles cada paquete
-gracias, muy amable

Anècdota:

Una calor abrasssadora a mig matí, entrem al mercat a comprar el mango més gran, tendre i sucós que hi havia a la parada.
Ens plantem al mig del parc, sota l'ombra d'un gran arbre. L'obrim... i no era un mango. Era un aguacate. Un enorme aguacate. Una enorme decepció. Un enorme per què?? Per què a nosaltres!!!

viernes, 10 de abril de 2009

EL RAP DEL MACHU PICHU

Quin engany! Per fer el camí de l’Inca
Has de currar tot un any.
Aixó no ens mola,
Nosaltres preferim
Anar a la nostra bola.

Pichu Pichu
Machu Pichu


Caminem sense parar
Per la via del tren
Pedra rera pedra
Túnels i xiulets
44km Així com si res.

Pichu…

Arribem a Aguas Calientes
Xopes com uns gats
Amb els peus ben destrossats
Busquem un dormitori
I tracem el nostre pla

Pichu…

Sona el despertador
Són les dos del matí
Vacil·lem una mica
I com un ós rentador
Ens aixquem a fer el pipí

Pichu…

Al carrer no hi ha ningú
Només hi ha un mussol
Que menja canyes de bambú
I una boira ben espessa
Ves no ens porti una sorpresa

Pichu…

Ànimes i ombres
I potser altres caboires
Es creuen al nostres pas
Però nosaltres ens fem les fortes
Endavant el nostre pla!

Pichu…

Escales i més escales
Hem de pujar
Amb l’ajuda d’un frontal
I una bossa d’smaks
Arribem al pedestal

Pichu…

Merda! A l’entrada hem arribat
Per un mur saltem
Però ho fem tot somrient
Per si es dóna el cas
Que el guarda treu el nas

Pichu…

Sense mapa i sense llum
Però amb els grills que ens fan costat
Diambulem per la ciutat
Però aquí no ens podem quedar
Córre, que ens hem d’amagar!

Pichu…

Nervis i emoció
Esperem que surti el sol
Xopes i amb por
Desitgem de tot cor
Que no ens cridin l’atenció

Pichu…

Quin moment més màgic
La Ciutat als nostres peus
Ha valgut la pena
Fer la dansa de la balena
I el mandra fins a i 10.

Pichu Pichu
Machu Pichu



Atención atención! Aquí hay dos niñas que buscan a sus papás.

lunes, 30 de marzo de 2009

La Paz i El Camino del Choro

La Paz ens va sobtar pel bullici de gent, busos cridaners i venedors ambulants que hi havia per tot arreu, ja fos de dia o de nit. Al carrer hi venien de tot; sucs, empanades, pa, herbes, sopars, llibres, fotocòpies del goku, ulleres, tallaungles... fins i tot hi havia tipògrafs disposats a redactar les teves cartes.

Desconectar de la ciutat, però, és molt fàcil. A 20km comença el camí del choro, un antic camí inca que s'inicia a 4800m en un clima d'altiplà i baixa fins als 1000m a un clima pretropical.

La ruta va ser increïble. El camí et duia per paratges sorprenents; muntanyes altíssimes, rius caudalosos, boscos d'eucaliptus, paltaners, lianes, flors de colors llampans, papallones... A les nits, vam dormir en cabanes de famílies ue vivien pel camí, completament aïllades de qualsevol poble. Tot plegat, una experiència motl recomenable.

Frase:
Laura i Alba posant en pràctica l'art de regatejar en un comerç:
Laura i Alba: - ¿Cuánto cuesta esto?
Venedora: 15 Bl
Laura i Alba: - ¿Y si compramos dos? -posant cara de pilles i quasi fent l'ullet...
Venedora (sense cor): 30Bl

...marxem? marxem


Anècdota:

Brain training: test d'edat celebral a 5000m d'altitut. Resultat 57 anys. Una de dos, o l'oxigen no ens arribava al cervell, o realment....sí, som molt madures.


Personatge:
Carles
Busquem noi d'uns 30 anys de València, prim, molt prim, alt, rosset, ulls clars, biòleg que treballa amb les taronges, tímid i amable. Siusplau, envia'ns les fotos del Camino del Choro que ja no tenim la camera.

Senyor/a despietat:
Respectem i entenem els costums i la cultura del país, però voldríem comunicar-li que robar la camera a dues noies com a acte de benvinguda a Perú no està bé. Així que, si no es vol identificar, li preguem que deixi la camera sota l'estora aquesta nit i noslatres farem veure que no ha passat res.


lunes, 23 de marzo de 2009

Altiplà de Bolivia - Salar d'Uyuni

Mig perdudes en la vila de Tupiza, i amb molt poques possiblitats de sortir-ne degut als despreniments de la carretera i vies de tren, l'únic mètode per arribar a Uyuni, era per l'Altiplà en un trajecte de 4 dies.
Així que durant aquells 4 dies la nostra família va ser el papa sebastian, conductor; la mama Mercedes, cuinera; i els nostres germans grans, el David, de França, i el Miquel i l'Helena de Catalunya.

Durant el trajecte vèiem llames, vicunyes (corrent amb molt de glamour), i molts llacs de diferents colors amb flamencs. Ens vam arribar a 5000m d'altitut per veure de ben aprop gueishers, ens vam banyar en aigües termals, vam passar per desert de Dalí i molts d'altres paratges increïbles. Finalment vam fer cap al salar d'Uyuni, un perdies la noció dels límits entre la terra i el cel.


Reflexions:

Ja que toquem el tema, voldriem pregutnar, així a indiscreció, si mai hi va haver o hi haura en un futur, quelcom entre vosaltres dos, Helena i Miquel. Preguem resposta a comentaris o si preferiu, en privat als corresponents correus. Ens omplirà d'orgull un sí per compartir tots junts aquesta felicitat. Ja sabeu que nosaltres no ens n'amaguem. Amb molt d'afecte, Alba i Laura.


Dalí, realment ploraves perquè veies allò que tu ja haives plasmat? o tenies molt mal de cap pel mal d'alçada? els homes són tan dèbils...

Personatge: Mama Mercedes

Alguna vegada a la vida pots tenir el provilegi de creuar-te amb un cor amb potes. Aquest, és aquella persona que et prepara el berenar amb tés, llet i mil galetes amb mermelada, et preparara un pa de pèssic recent fet per esmorzar, et fa el millor sopar i dinar de tot el tour, se't presenta amb pancakes acabats de fer al matí plens d'amor. et dona un xupa-xup a mig matí quan encara estàs mig adormit, et dona coca sense esperar res a canvi, i el millor de tot, t'ofereix durant els 4 dies... amor de mami!


Anècdota:

Que no se us acudeixi mai dir que us fa gràcia escoltar música boliviana, quan tens 8h de cotxe cada dia, durant 4 dies, tot per fer-vos els interesats amb la cultura i tal... És extremadament taladradora, pastelona, maxista, repetitiva... defenitivament, no aporta res de bo.

Curiosament, quan portavem la seva música s'escoltava ben alt, i no havia de biaxar el volum en cap moment per fer comentaris del paisatge. En canvi, quan provavem d'escoltar la nostra...

Vam optar per una sana convivència cultural: walkmans amb el nostre repertori de música i la kumbia boliviana de fons.




sábado, 14 de marzo de 2009

Nord d'Argentina - Quebrada de Humauaca

Un altre món arriba quan et plantes al Nord d'Argentina; cases de fang, teulades de palla, cholas amb els nens carregats a l'esquena, mercat de tot tipus al carrer, carreteres de fang i intransitables-...

En mig de quebrades i cactus gegants, era el lloc idoni per seguir les passes del Lucky Luck i ser unes autèntiques gauches.


Marxem direcció a Bolívia amb un molt bon record d'Argentina.


Frase del dia:

- ¿Los horarios de buses para ir a Villazón? (1a ciutat de Bolívia)
- Sales fuera, ¿vés la plaza? pues 3 cuadras a la izquierda. Allí está Villazón.
En fi, encara se'n riuen de nosaltres.


Personatge: Steve

Un noi desprecupat, tranquil i en tràmit de divorci.
Tot va començar quan a la seva despedida de solter va estampar el cotxe que mantenien amb la seva futura dona. El dia de la boda ella va entrar i va sortir d l'esglesia plorant. L'Steve no ho acabava d'entendre, total, el cotxe era de segona mà... Ara s'han separat. Ella s'ha quedat amb el pis, i ell li està pagant la meitat d'un negoci q tenien. L'únic que li ha quedat és el cotxe, el qual encara està al taller. Amb accords com aquests no fan falta advocats!


Anècdota:

La principal caracteristica q ens defineix és q som unes bocazas.

Episodi 1:
Vam veure un riu argilós q baixava amb força aigua, i nosaltres erre q erre q el voliem travessar. EL guía s'ho mirava i no ho veia clar, però finalment decideix q qui vulgui travessi. Així q ens arremanguem els pantalons i cap dins. Sabeu qui van ser les úniques a qui els hi va arribar l'aigua fins al melic? Efectivamet; a les bocazas.



Espisodi 2:
Arribem a la "garganta del diablo" i presenciem una paret ben empinada i monstruosament alta. Només el guía i dos autóctons més farts de pujar-hi s'aventuren. Les bocazas darrera. Que fàcil és pujar quan no mires el q deixes endarrere! Ara bé, baixant... no és q anessim a poc a poc... és q voliem assaborir les vistes... en fi... bocazas!

lunes, 9 de marzo de 2009

Marc i Josep

Ja fa un mes q ens vau abandonar i encara no entenem el pq. Reconeixem que no lluiem per netedat, però... n'hi havia per tant?

Ens vam adonar de la vostra absència quan, com de costum, a l'hora de sopar, moment de màxima inspiració, vam anar a escriure el diari. Ja l'haviem actualitzat i ningú ens cridava per anar a sopar. Aquella nit ens vam haver d'acabar els Pepitos. Va ser una digestió pesada.


Trobem a faltar les partides al continental, les fotos tripode, sentir les ansies de menjar, els moments samurai, els nostres sherpes....


Prometem que ens acabarem el puré amb frankfurt, aceptem arròs blanc amb tonyina. No ens queixarem si fa vent i plou xirimiri, i prometem portar la cantimplora plena.


Us hem comprat una tarrina gran de dulce de leche, unes palmeres de la tia Maruca, i una bossa gran de Stilkers. Serà suficient? Ah! I un kg de pa d'un lloc q la toca!!


En fi! Només esperem que aquestes notes de perdó q us enviem amb les flautes de canya us arribin a tocar el cor:


"Vola, vola, eixiu, eixiu......"




jueves, 5 de marzo de 2009

Valle de la Luna

Deixem enrere el Villarrica, Santiago, Mendoza, i desprès de 1.400 km i incontables hores de viatge ens plantem a St. Agustín del Valle (Valle Fértil pels autòctons).


Com q l'endemà ens haviem d'aixecar ben d'hora per
anar a Ishigualasto decidim iniciar-nos en el món del tango a les 12 de la nit. Ja se sap, lo important és dormir un múltiple de 3h.
Bé, desprès de la foto quedem q ha quedat prou clar el glamur q desprenem. Només falta q ens imagineu en un espai adecuat, bona vestimenta i tot quedarà solucionat.


Te'l miris com te'l miris, el P.N. d'Ishigualasto és impressionant. Per fer-ne una idea és entre un Gran Cañón i un Desert D'Utah.



Es poden visualitzar les 3 etapes de l'era Mesozoica, bla, bla, bla.... i un prrrr ben oportú just quan el guia havia callat. Vale... Ho confessem, ningú més va riure, però... era un matí difícil.


En acabar el tour el bus ens va deixar junt amb uns quants companys en un garito de mala mort. Vam esperar amb fe l'arribada d'un bus durant més de 4h. L'atzar va jugar al nostre favor; ens vam unir amb un grup de gent molt maca amb qui vam compartir riures, jocs de cartes, mates, massatges, i inclús ens vam aventurar a ficar-nos en mans d'un d'ells q era estilista per fer-nos un canvi de look.


Frase:

- Os voy a enseñar a bailar tango en una hora y media. Ah!! bueeeeeeno!!!
- Te vas a acordar de lo q le hace un madrileño a un catalan. -Deia tot tallant-nos el cabell.

Broma del Pare: Esto es el Valle de la luna? Porque el verano pasado estube allí y no es asi.


Anècdota:

Entrem en un super mercat i ens confonen per la filla del propietari de la cadena i l'amiga de la filla. Si, ens aprofitem de la situació i ens colem a la cua de la caixa per minusvàlids. Per què treure'ls-hi la il·lusió? El caixer cofoi per tenir el privilegi d'atendre'ns i nosaltres... no perdiem el bus.

D'acord... no tenim cap mena de cor.


Personatge: Pare i Fill

Un bon dia Fill d'uns 35 anys va a casa de Pares i diu:
- Me'n vaig a Argentina un mes i mig.
Pare diu:
- Puc venir amb tu? - Mare li fa gràcia la broma. Pobre home, ja xoxeja.
Fill diu:
- Bueno, vale...

A partir d'aqui comença un llarg exercici d'adaptació.

El Pare s'ha de menjar hores i hores de bus, el no saber on dormirà l'endemà, el que no el deixin entrar als Youth Hostels...

Fill ha d'apendre a lligar amb el seu pare al seient del costat, a aguantar estoicament quan el seu pare fa una broma i ningú riu, a tranquilitzar-lo quan s'esvera pel mal funcionament del país, a dissimular quan el seu pare li fa propaganda entre les noies del tour, etc.

Per la bona parella q fan, per vencer les distàncies i pel bon humor amb q es prenen el viatge!

viernes, 27 de febrero de 2009

PUCÓN I EL VOLCÀ DE VILLARRICA

Ens aixequem a les 5 del matí amb el proposit de pujà el Villarrica, un dels volcans més populars de Chile.
Ens reparteixen l'equip complet per poder pujar el volcà. Un cop posat ens adonem que, o bé pertanyia a una antiga explotació minera de carbó i/o a l'equip d'astronàutes que va arribar a la lluna al 1969.



Aconformats amb la nostra imatge, ens arrenglarem com els 7 nans i pugem tot cantat d'alt del cim amb el cor alegre! Pugem per roques volcàniques i glaceres amb grampons, i de tant en tant, ens inventem una caiguda accidental per posar en pràctica perillosament l'ús del piolet en cas d'emergència. Pobra Blancaneus! Se li encongeix el cor nomès veure'ns caure! (sí..., tenim molt d'estil!)

Fem cim enmig d'una boira de sofre, però en algun moment, el volcà ens dóna tregua i ens permet veure el cràter. Blancaneus, el que t'has perdut!



Si no anàvem prou sexys, ens vam lligar una espècie de...faixa-amortiguador al cul per fer descens per tobogans de neu. Increïble!





Frase:


Qué más bello hay que el desorden del orden natural.



Personatge:


Dedicat a tots aquells que ens fan fotos quan estem espatxurrades a les roques, fotos i videos quan fem autostop. Aquells que ens demànen si ens poden fer una foto mentre juguem a cartes, pels que no. Aquells que desprès de tirar-nos una foto amb la nostra càmera, aprofiten per fer-ne una amb la seva. Aquell pare que ens tira una foto i diu que és pel seu fill. Pels que ens demànen de fer una foto quan ja ens n'han fet una d'amagat. Pels que dissimulen i pels que no.


A tots ells, us volem dir que... La Lonley Planet no ens recomana!



Anècdota:


Quan la nit està clara és irresistible pretendre comptar cada una de les estrelles del cel. Com si l'espectacle no fos prou, una llum inmensa va il·luminar tot el cel deixant un rastre de llums verdres que semblava no apagar-se mai.

Ens vam quedar amb un silenci quasi incrèdul. Potser és la màgia d'allò que és fugaç, que té un encant inolvidable.








miércoles, 18 de febrero de 2009

Bariloche - PN Nahuel Huapi

Bariloche, capital de la xocolata artesanal, voreja l'inmens llac de Nahuel Huapi que es troba dins del mateix parc nacional.

Desrpès de molt pensar-ho, ens autoconvencem d'empendre una ruta en circuit d'alta muntnya de 5 dies nosaltres dos soles.
Vam fer camins angostos, grimpades per muntanyes rocoses, tarteres empinadúissimes i infinites, passarela de roques...poc estables. Vam comencar a baixar un riu saltant de pedra en pedra. Vam acabar de peus a l'aigua, i pq no dir-ho, de cul tb.

De tant en tant, ja ens adonàvem que no era trivial, però estàvem disfrutant. Fins que ens vam trobar amb un salt d'uns 10 m en picat. D'acrod, era hora de rectificar. Ens havíem equivocat de camí. Descaradíssim.
Així que a partir d'un mapa cartogràfic macarronic i l'orientació de la inminent posta de sol, vam decidir pujar muntanya a travès. Quin error més gran! Resumint-ho, vam fer de porc senglar.

Desprès de 4 h de patiment (sense compartari-ho per no desanimar l'una a l'altra), ni fer aturades per fer un gop d'aiguam, ni queixar-nos, vam arribar, gràcies a a llum de la lluna plena al laguna C.A.B.


Vamos! Sort que el lloc era increïble! I vam poder acabar pensant, que potser havia valgut a pena i tot!

Frase:
What does not kill me, makes me stronger

Anècdota: L'australià de la Lonley Planet
Volem saludar efusivament a l'australià que ens estem creuant constantment des del principi del viatge, ja sigui al bus, refugi, caminant, i fins i tot a la mateixa carretera fent autostop. Fins la propera!

Personatge: El pastor evangelista
Semblava que seria complicat creuar cap a Chile fent autostop però ens vam trobar el pastor i el ens va obrir es protes del seu cotxe (i del cel tb). Durant les 4h de viatge vam estar compartint història, anècdotes, prespectives, experiències... Havia estat de misioner en pobles indigenes, ens va explicar històries per no dormir de la frontera d'EEUU. Ens va endinsar una mica més a la història i societat d'Argentina. Tot intressantíssim! i el més important, el bon cor i bondat que desprenia.

No ens va deixar a Osorno, fins que no havia buscat un bon alotjament, amb bona gent i amb un barri ben segur. Finalment ens vam despedir i conclogué amb un: Que el señor os bendiga al qual vam respondre amb un gràcies. Què s'espera d'això?


lunes, 16 de febrero de 2009

Puerto Madryn - Peninsula Valdes

Peninsula Valdes és la reserva faunística més gran d'Argentina. Hi pots trobar dofins, orques, balenes, lleons marins, pingüins de Magallanes, llops marins, tonines overes, guanacos, piches, zorros, etc.


Ho confessem: el nostre objectiu era veure una orca caçant les cries dels lleons marins. Objectiu fracassat.

Personatge: home estrany de l'alberg

Ja es veia estrany, però quan va començar a parlar amb nosaltres... Va preguntar amb insistència si erem de València. Nosaltres que no. Que si hi haviem anat. Que no. Que si sabiem qui hi havia enterrat allà. Que no!! ens va precupar la nostra pròpia ignorància. Sabeu qui està enterrat a València?


Frase: dialeg home estrany vs. víctima hostel

- Conoces Maradona?
- que?
- si, que si conoces Maradona.
- Diego Armando?
- Pues no soy yo
- ...

El nostre primer mate

Des de que vam arribar a Argentina no paravem de veure gent amb el termo i el mate. No importava l'hora ni el lloc. El prenien constantment com a acte social-viciós.

Eren tantes les expectatives que ens haviem creat sobre el mate que ja estavem viciades abans de provar-lo.

Un vici és un vici i s'ha de cuidar, en el nostre cas iniciar. Per tant va arribar el dia que vam comprar el mate, la bombilla, yerba mate i el termo de litre. Ja teniem tot el q ens faltava per passar desapercebudes.
Igual que el primer cigarro: asquerós. La qüestió és insistir. Ja hem adquirit el vici.

Propiedats del mate

  • Antioxidant
  • Dieurètic
  • Ajuda al cos a entrar en calor
  • Et fa pujar entre 2 i 5 punts de l'escala tira-canyes
  • Puja la tensió: no apte per a hipertensos
  • La Lonely Planet comenta: "quita el hambre y abre el apetito..." Per reflexionar-hi
  • Invoca als busos: siel bus fa tard, decideix-te a preparar un mate. Quan ho tinguis tot escampat arribarà.


Comportament social davant del mate

  • Mai es pot rebutjar un mate quan te'n ofereixen
  • S'ha d'acabar tot el mate abans de passar-lo.
  • S'ha de mantenir sempre el mateix ordre a l'hora de passar-lo.
  • Com més calent estigui, més respecte desprens.
  • Si et cremes amb la bombilla, dissimula i somriu.
  • Pren-lo sense sucre. Sino ets un marica i un nenazas.
  • Quan s'acaba la conversa, proposa un mate.




martes, 10 de febrero de 2009

El BOLSÓN y Cajón del Azul


El Bolsón és conegut com el poble hippy de la Patagonia. En fi, paradetes d'artesania i alguns espectacles al carrer. En el fons no deixa de ser un destí turístic.


A la vora hi ha àmplies opcions de senderisme. Nosaltres vam anar fins al Cajón del Azul, on passes per llocs espectaculars i vam fer cap a uns refugis rústics on sí podies respirar aquest ambient més bohemi, hippy.
















Anècdota i personatges:

Com que era l'última nit que passàvem els 4 junts vam decidir anar a sopar i a un concert d'entitats del Bolsón que feien al carrer.

Nomès vam veure les 3 útlimes actuacions, però cap d'elles té desperdici.


En tercera posició tenim a una ballarina de flamenco amb un estil...diferent.


En segon lloc tenim a la ballarina de dances orientals, que tot i la il·lusió que hi ficava, que se li entortolliguès el vel al cap, que anès a contratemps a la resta de grup i se li caiguès el barra del cap, ens va fer passar una molt bona estona.

I en primera posició, guanyador indiscutible de la nit és pel bateria! Que per bateria tenia un teclat casio de dos pams de llargada ( para niños de 8 a 10 años) en mode drums. El més increïble va ser quan va demanar que li pugèssin el so, que no se'l sentia prou. I el moment de més èxtasis fou quan va fer el seu solo de Casio! Sí senyor! Quin valor!


* Nota als lectors: les dos vam fer un curs de flamenco i no vam arribar mai a coordinar mans i peus. Sabem que l'art no és fàcil.

PN de Los Alerces

Parque Nacional de los Alerces, a la vora d'Esquel. No en tenim ni idea de quin tipus d'arbre es tracta, però ens hi anem en búsqueda de l'Alerce Milenario de 4 m de diàmetre i 60 m d'alçada.

Com que arribar-nos a l'alerce Milenario és massa car, ens conformem un solitari alerce Centenario. No us podem penjar cap foto de l'alerce centenario perquè la decepció va ser tal que vam preferir fer veure que no havia passat res. Perquè us en feu a la idea, un plataner de la Diagonal té més gràcia.

Sort que vam trobar la Laguna Escondida, un racó màgic i idílic, i les cascades del Lago Fatulausquen.


Anècdota: Ens trobavem en un llac a la vora d'un antic moll de fusta, lloc idoni per dur a terme una de les activitats més populars de la zona: la pesca amb mosca.


El fet de no tenir canya, ni ham, ni mosca, no era un impediment. La natura ens va proveïr dels estris necessaris. Suposant que els peixos ja estaven aborrits de les mosques vam decidir deleïtar-nos amb una barreta de cereals carmelitats amb gust de maduixa. Què podem dir de la nostra experiència... ja saltaven ja els peixos! Però cada cop més lluny d'on erem nosaltres. En fi, ja soparem puré de patata amb tonyina altre cop.



lunes, 2 de febrero de 2009

R40


Desprès de 28 h de carretra amb paissatge dessolador només podem dir: R40, R40, R40.....





Frase del dia: Viajo con Dios, si no vuelvo me fuí con él.

Anècdota: Desprès de hores i hores per la carretera sense creuar-nos amb ningú fem una parada, en un lloc remot, on l'única esperança de vida és un coyote plorant de soletat a 40 km. Va, i al creuar, al conductor se li acut dir: "andá con cuidado, que aunque no ves ningun auto en un momento ya estan aquí." ............ moment de reflexió.

Personatge: Pujem al bus i llegim un cartell q diu : "por favor no se quiten los zapatos". Q exagerat, no? El del seient num. 14 semblava un noi sa i innocent. Però ara entenem el pq del cartell.

El Chalten - Fitz Roy

El Chalten, poble d'arquitectura complexa a l'estil Port Aventura i subtil influència de Terra Mítica, coneguda com a capital del treking, no deixa de ser un complex prefabricat per fer d'esglaó a la part Nord del Parque Nacional de los Glaciares: el cerro de Fitz Roy.



Com que al poble l'únic que podies fer era cues a les atraccions, ens vam refugiar a les imponents muntanyes. Un cop més la natura ens va sobrepassar, i no ho diem pels forts vents q vam haver de suportar.



Frase del dia: El viento nos amontona

Personatge del dia: L'anglés fracassat.
Fa 7 mesos q no veu a la seva novia. Havien preparat un cap de setmana romàntic a Bariloche per veure's. Però li esperava una carrera d'obstacles.
  1. No havia confirmat el bitllet. Desprès d'una discussió en Spanglish aconsegueix seient al costat del 2n conductor.

  2. El trajecte no durava 8h com creia, durava 24 + 8h. Un dia menys de finde romàntic. Però tioooo!! q no has vist com és la R40?¿!

  3. El bus va arribar amb una hora de retard.

  4. Va fer una parada de 4h no prevista.

  5. Ni al Chalten ni a cap punt de la R40 hi ha cobertura.

En definitiva li van quedar unes 6 horetes per disfrutar amb la seva novia a la bonica estació d'autobusos. Encara l'estarà esperant? Esperem q continuin igual d'enamorats q el primer dia.



domingo, 25 de enero de 2009

Torres del Paine


No hi ha millor manera per assaborir el Parc Nacional probablament més maco d'America del Sud, que recorrent-lo durant 6 intensos dies. Torres del Paine és un Parc que esta aprop de Puerto Natales, Chile.
Ens vam carregar les motxilles de menjar i vam arrencar a recorrer el circuit conegut com "la W". Hem comprovat que Torres del Paine té un microclima; zones amb rafegues de vent que costa mantenir l'equilibri, pluja, sol dessolador... tot aixo en un mateix dia.
Durant aquests 6 dies vam caminar entre boscos, vam fer cims, vam vorejar llacs, el Northenskjöld, vam atravessar l'estepa, vam creuar rius caudalosos, i fins i tot, si et desmarques una mica del camí, pots arribar a trepitjar el Glaciar Grey.
A les nit dormiem en campings, la majoria lliures, i sens dubte mil vegades més recomanables si vols tenir un contacte més directe amb la resta d'excursionistes. Una d'aquestes nits vam dormir a peus d'un llac amb icebergs provinents del Glaciar.
Sort que el paissatge era increïble, pq la ruta no era gens facil. Hi havia dies q caminavem fins a 9 hores amb les motxilles ben carregades i per sopar, t'esperava un suculent puré de patates amb frankfurt, al qual, ara mateix creiem que en som alergiques.










Frase del dia:
"Acá teneis sus tikets, y buena suerte"


Personatge del dia:
L'explorador Coronel Tapioca

Tothom creia q s'havia extingit, pero entre les muntanyes vam remotes vam trobar l'autentic Coronel. Camis beig amb butxaques per a tots els utensilis necessaries per a un bon explorador, pantalons moda "verano-invierno" per sobre del melic, i obviament, una bons tirants q li acabaven d'ajustar el modelet. unes bones botes i mitjons de llana granates.

Complements:
  • gorra-barret amb mosquitera inclosa i protector de clatell.
  • cantimplora últim model de ferro recoberta amb felpa verd-botella, penjada al coll.
Anecdota del dia: Sembla ser que no mostrem massa habilitat per creuar rius caudelosos. Doncs quan ho anavem a fer, teniem una bona colla a l'altra banda del riu amb les cameres en modo REC esperant fer un YOUTUBE. En fi, ens van acabar aplaudint. Hauran d'esperar a una altra ocasió per penjar un video.

Perito Moreno

Típic i topic... pero espectacular. El Perito Moreno és un dels glaciars més dinamics i accesibles del món, i pq no dir-ho, tb el més turístic.
Nosaltres vam anar a primera hora del matí, quan els busos encara no arriben, i vam poder disfrutar d'un espectacle natural sorprenent. Segurament és qüestió de sort pero aquell dia el Perito Moreno aquell dia estava especialment actiu, i anaven caient blocs i parets de gel gegants. El so ensordidor dels trencaments realment fan ficar la pell de gallina.
Sens dubte una experiencia inolvidable.