sábado, 25 de abril de 2009

Patética história con referencias cruzadas y semicruzadas y viceversa

Casi finalizando nuestro viaje, creyendo que ya conocíamos a los bolivianos, nos la metieron otra vez. Porque si una cosa tienen, a parte de la cabeza grande, es que son mentirosos.
Lo que pretendía ser un viaje confortable, AC, asientos semicama, televisión con constantes películas, etc., terminó siendo un grito en el vacío del que resultó la siguiente patética história:

DIARIOS DE MOTOTAXI: Cruzando Paraguay

Eran ya entradas las 7 de la tarde, el sol ya había caído entre los viejos edificios de Santa Cruz, que recordaban una época mejor. En la terminal de buses solo quedaban ansiosos pasajeros para emprender la última salida de la jornada: Destino Paraguay.
Entre el bullício se palpaba ya una sudada larga espera y los últimos adioses se oían desde la puerta de la estación, mientras nosotras, sin nadie a quien despedir sino a nuestro ilustre pasado mejor, nos quedamos plantadas delante de lo que pretendía ser el móbil en el que íbamos a vivir unas largas 30h; o el móbil de una trajedia predeterminada.
Confusas y sin parpadear, mirábamos aquel montón de hojalata sin deseos de ver más allá de lo que se divisaba (Entre visillos, de Carmen Martín Gaite) detrás de las ventanas. Tras un momento de rábia y de desesperada búsqueda de alternativas para cambiar nuestro destino, tuvimos que admitir, no sin dolor, que nuestras vidas se habían torcido para siempre. Así, con escalofríos y rencor buscamos los putrefactos asientos 31 y 32.
Las animadas conversaciones de los pasajeros quedaron en un mero murmullo cuando se encendió el motor del mototaxi. Una turbulenta conducción nos alejaba de la terminal.
Entre sueños intermitentes, llegamos a la aduana boliviana a las 5.30h de la madrugada, sellando por última vez la salida del país. Seis horas más pasaron, entre áridos paisajes y abrasadora calor hasta la aduana paraguayana. Tierra moribunda y desierta, tierra de niños descalzos y ojos llorones, de almas ciegas y hombres enloquecidos, perdona a tus paisanos, no les culpes de tu infortuna. Amén.
Viaje de condiciones infrahumanas, como reses que van a ser sacrificadas, sin queja alguna por el miedo de la constate amenaza de que nos deleitaran con su cumbia, sufríamos en silencio, como se sufren las hemorroides.
Horas y más horas de paisaje monótomo, solo el ruido del motor nos recordaba que estábamos vivas.
Insufribles infumables fueron las últimas horas de viaje. A las 7 de la tarde, una vez más sin ver el sol, llegábamos a la deseperada Asunción. Pero a la trajedia aún le quedaban las últimas batallas. Porqué cuando los Dioses se enfurecen con uno, solo puedes admitir tu destino y sufrir sus castigos y hacer sacrificios en su honor para calmar su ira (batalla contra Cíclope, La Odisea, Homero).
Así pues, sacrificamos nuestra salud con 5 horas y media de espera incierta en la terminal, y una noche más de doloroso viaje hasta Ciudad del Este, la punta más oriental del país. Y para terminar de saciar su ira, llegamos aún de noche, con una fuerte lluvía y viento que empapaba nuestros mullidos cuerpos y enredaba nuestra frondosa (Long&Strong con puntas abiertas; Fructis de Garnier. PVP 3.75$) melena.
Así nuestros cuerpos yacían ya sin vida en la esquina de la terminal. Compadeciéndose los Dioses de las dos morta(delas), ofrecieron una oportunidad más para afrontar con bella ilusión el nuevo día que no conseguía levantar.
Desde entonces, se dice que pasean dos ánimas por la terminal que castigan a los bolivianos cada vez que mienten, agrandándoles la cabeza un poco más.


A quien se le ocurrió lo del: Guai del Paraguay? No tiene ninguna grácia!

viernes, 24 de abril de 2009

Huaraz: CORDILLERA BLANCA

Ningú ho va dir que seria fàcil, però desprès de 50hores de viatge entre choles, pollos i cumbia vam passar de la selva a la Cordillera Blanca, l'última cordillera de los Andes.
Vam fer el camino de Santa Cruz, una ruta de 4 dies entre muntanyes, valles i zones pantanoses. Al 3 dia vam arribar al punt més alt de la ruta, Punta Unión, 4750m des d'on es podien contemplar unes vistes excel·lents a 360º. Des d'aquí vam començar el descens del que seria l'últim trekking del viatge ; ((...



Personatge: Hilario
Semblava un noi normal i desprès de tan vacil·lar de la seva experiència en alta muntanya, el vam veure en acció. Es va passar tot el dia plorimiquejant i quixant-se del pes sobrehumà que havia de carregar, dels seus pobres peuets molls, de la manca d'oxígen que patia tot i la seva tirita especial per respirar! Desprès de 3 dies sense fotre ni brot, li vam fotre un cop al cap pq callés i una patada al cul pq se n'ananès, que soles ens espavilem millor!
Nomès ens n'arrepentim de no haver-lo vist caure al llac, quan suposadament ens estava buscant. S'haurà cregut que som uns capsgrossos??


Anècdota:
Ens vam trobar un noi acampant per allà i ràpidament ens vam compadir d'ell. Era prim, blanquinós, tirillas... Vam pensar pobre! es deu alimentar de pa sucat amb aigua. La sorpresa va ser quan es va cargar a l'esquena el motxilot de 30kg que portava. Més endavant ens va explicar el seu truc per convertir-se en follet turtuga i poder cargar aquella bestiesa: IOGA. Ens queda tant per aprendre!!!

Frase:
Ens trobem d'alt d'un bus, fa una parada tècnica i de seguida arranca. Una dona diu:
- Falta un chico aquí.
L'auxiliar respon:
- Tranquila, ahora le busco otro.

sábado, 18 de abril de 2009

LA SELVA AMAZÒNICA

No ens enganyem; des de que vam veure per primera vegada El libro de la Selva, que havíem volgut ser Mowgli.
Així doncs, com a bones germanes ens vam enfilar en una hamaca que ens van vendre com a doble (MENTIDA!) i vam prendre un barco que ens va dur cap a la selva.
Un cop vam trobar qui ens faria de Baloo i de Badheera, vam començar una petita aventura en canoa durant quatre dies per la selva.
Atacades pels mosquits, vam veure monos fraile, caimans, ossos dormilegues, guacamayos, dofins roses...


Tot explorant la selva a cop de matxete, vam divisar una perfecta liana digna per fer de Tarzan; tot assegurant la seva eficaça, ens va caure la liana al cap, així doncs vam acabar saltant a corda amb ella.
Com que la varietat de menjar de la selva era una mica escassa, vam acabar menjant peix bullit, peix fregit, peix a la brassa...sempre acompanyat d'arrós, està clar! Ei! Però boníssim, el pescavem nosaltres...!
Busca lo mas vital nomas
Lo que es necesidad nomas
Y olvidate de la preocupación
Tan solo lo muy esencial
Para vivir sin batallar
Y la naturaleza te lo da

Anècdota
El barco ple de gent, tothom estirat ja a les seves hamaques. Entrem nosaltres, poc o molt, el centre d'atenció, ens disposem a penjar la nostra hamaca. Treiem el nostre cordino, ben convençudes de la seva eficàçia. Tothom amb les mans al cap: "esto no niñas! esto no va a aguantar!!". Ens estaven dient gordes? El cordino ho aguanta tot! I pim, i pam, lliguem l'hamaca i ens dirigim a comprovar la seva resistència. Puja una... bé! puja l'altra... 3, 2, 1... PAM! I el cul a terra. Ah! Us haviem dit q erem el centre d'atenció? Encara se'n riuen ara!

Frase:
Com a bones catalanes vam ficar a prova el nostre enginy per tal d'escatimar uns soles. Arriba el revisor del barco per vendre'ns els tikets, nosaltres dos dalt de l'hamaca:
- Hay descuento con el carné d'estudiantes?
- No
- Bueno, pues solo un tiket, que mire... estamos en la misma hamaca....
- Ya, pero sois dos
- Bueno... pero es q somos bicefalas!
Personatge: l'ós dormilega

L'ós dormilega es trobava dormint en un arbre tot despullat. En sentir-nos arribar, el cor li va fer un salt i va correr a amagar-se. Ara aixeca un braç, ara aixeca una pota, es para, mira, agafa una branca, respira, suspira, deixa la branca, i finalment, una branca més enllà, cau extenuat. I no va riure ni res!

Ara, a la nit vam passar por. I si es venjava amb una mort lenta, dolorosa i sense pietat?

Mai te'n pots riure d'un ós dormilega.

lunes, 13 de abril de 2009

Tumbes

Desprès de fer un excès de culturalització al museu de la nación a Lima, de jugar a l'arqueolonova per les runes de Trujillo, i de creure'ns q podirem competir a la Billabong PRO de surf tot jugant per Màncora, ens vam refugiar a la Reseva Nacional de Tumbes.






Quasi per atzar vam arribar al Santuari de "los Manglares" i ens vam endur una agradable sorpresa. Vam navegar amb canoa per uns rius enmig d'un bosc de sorprenents manglars, infinitat d'aus, i centenars de crancs i "conchas negras". La peculiaritat dels manglats és q tenen les arrels descobertes. Només queden totalmetn colgades d'aiguia quan creix el nivell del mar. És realment un paisatge desconcertant.


Però la descoberta del Parc Nacional de tumbes va més enllà. Al dia dia següent ens disposavem a passar 3 dies inolvidables en un petit poble; Rica Playa, una comunitat aturada en el temps. Et podies passejar entre porcs, ases, gallines, cabres... I ens vam endinsar pels seus camins, tot visitant les chacras (cultius) i conversant amb els diferents recolectors de plàtans, cocos, mangos, taronges, cacau...

A l'hora de marxar ens va saber greu acomiadar-nos dels habitants de Rica Playa q tan bé ens havien acollit i d'aquells 3 dies viscuts enmig de la natura.

Personatge: El senyor Ricardo

Cam tenir la sort de visitar la zona amb el quia Ricardo, un home de 78 anys gran coneixedor de la zona
Ens vam sentir una mica estupides quan se'ns va presentar amb la camisa mig descordada, unes sandalies i un sable a la mà, quan nosaltres duiem una motxilla carregada amb aigua, menjar, repel·lent, protector solar...
El seguiem mig acollonides pel seu ús indiscret del sable, tot apartant del camí lianes, arbustos, branques, i altres especies vivents.
Però la utilitat del sable no acaba aquí. Un cop acabada l'excursió va aprofitat per fer-se la manicura de les ungles del peu...
Frase:

-Que buscan señoritas?
-A ver, buscamos algo para la suerte, el amor, la fortuna, éxito, salud, i para encontrar el camino o la salida del mercado. Hay algo para esto?
-Mirad, os teneis q dar un baño con agua bian caliente con estas hierbas.
-Con lo facil q es y tanta miseria en el mundo! Cuanto es?
- 2 soles cada paquete
-gracias, muy amable

Anècdota:

Una calor abrasssadora a mig matí, entrem al mercat a comprar el mango més gran, tendre i sucós que hi havia a la parada.
Ens plantem al mig del parc, sota l'ombra d'un gran arbre. L'obrim... i no era un mango. Era un aguacate. Un enorme aguacate. Una enorme decepció. Un enorme per què?? Per què a nosaltres!!!

viernes, 10 de abril de 2009

EL RAP DEL MACHU PICHU

Quin engany! Per fer el camí de l’Inca
Has de currar tot un any.
Aixó no ens mola,
Nosaltres preferim
Anar a la nostra bola.

Pichu Pichu
Machu Pichu


Caminem sense parar
Per la via del tren
Pedra rera pedra
Túnels i xiulets
44km Així com si res.

Pichu…

Arribem a Aguas Calientes
Xopes com uns gats
Amb els peus ben destrossats
Busquem un dormitori
I tracem el nostre pla

Pichu…

Sona el despertador
Són les dos del matí
Vacil·lem una mica
I com un ós rentador
Ens aixquem a fer el pipí

Pichu…

Al carrer no hi ha ningú
Només hi ha un mussol
Que menja canyes de bambú
I una boira ben espessa
Ves no ens porti una sorpresa

Pichu…

Ànimes i ombres
I potser altres caboires
Es creuen al nostres pas
Però nosaltres ens fem les fortes
Endavant el nostre pla!

Pichu…

Escales i més escales
Hem de pujar
Amb l’ajuda d’un frontal
I una bossa d’smaks
Arribem al pedestal

Pichu…

Merda! A l’entrada hem arribat
Per un mur saltem
Però ho fem tot somrient
Per si es dóna el cas
Que el guarda treu el nas

Pichu…

Sense mapa i sense llum
Però amb els grills que ens fan costat
Diambulem per la ciutat
Però aquí no ens podem quedar
Córre, que ens hem d’amagar!

Pichu…

Nervis i emoció
Esperem que surti el sol
Xopes i amb por
Desitgem de tot cor
Que no ens cridin l’atenció

Pichu…

Quin moment més màgic
La Ciutat als nostres peus
Ha valgut la pena
Fer la dansa de la balena
I el mandra fins a i 10.

Pichu Pichu
Machu Pichu



Atención atención! Aquí hay dos niñas que buscan a sus papás.